En acabar la carrera, es casà amb Àngels, que conegué a Barcelona, i anà al Perelló d’on eren i vivien els seus pares. Unes festes de Sant Antoni els visitaren els seus amics de la Cava, el vell Calca i el vell Enrique del Sillero, i el convenceren que anés allí a exercir, perquè el seu predecessor, Sant Romà, havia marxat a Mèxic. Precisament fou el pare d’aquest qui construí la casa colonial on es posaren a viure i més tard compraren al segon propietari, Esteban Lamote, a qui també pertanyia la finca Xalamera, l’actual Maset. Aquesta magnifica casa fou el centre del que seria el negoci més evolutiu, canviant i fabulós del poble. Estava envoltada de tarongers i la seva extensió era de dos jornals.
La feina del metge al Delta no fou precisament un camí de roses. En un indret insalubre, extens i disseminat, amb poca higiene i mala alimentació, es feia molt difícil mantenir una població sana. A més en els casos més greus en què el pacient no es podia traslladar al dispensari, el mosso Siset, fos l’hora que fos, enganxava el carruatge per arribar prompte al lloc on era menester. Si havia plogut, com els camins eren de terra i els carros s’enfonsaven, no tenia més remei que traslladar-se amb tiràs; un nou naixement no entenia d’esperes. Exercia la seva professió a Buda, la Cava i part de Sant Jaume. A Jesús i Maria exercia el metge Joan Bonet.
La seva dona, habituada als encants de Barcelona, no acabava d’integrar-se en una societat, on trobava a faltar de tot i quasi no entenia la parla dels nadius. Per distreure-la o fer-la feliç al 1915 muntà el primer cinema al poble, dels primers de Catalunya. Per no patir del sarabastall del públic el situaren dins la finca però apartat de la casa. Més tard, al costat, la seva dona i el seu fill Paco farien la pista d’estiu i l’hotel.
El cinema funcionava amb gas acetilè i es reflexava a l’altra banda de la pantalla. El públic veia la transparència. Era mut i solia acompanyar-se amb un piano. Quan sortien les paraules, algú del públic, qui en sabia, llegia en veu alta per a que tothom s’enterés del que deia.
Adonant-se de la falta d’infraestructures que patia el poble, decidí portar el progrés amb la llum. Ho va fer possible amb una màquina de vapor de 200 cavalls que hi havia al maset, que abans s’havia aprofitat per a moure un molí d’arròs. Però només funcionava unes quantes hores a la tarda, per a allargar el dia. Per al seu funcionament dos empleats l’alimentaven amb carbó que portaven amb llaüts de les mines de Mequinensa dues vegades a la setmana. Aquests, un dia, per a fer-se amb uns ingresos extra decidiren vendre el carbó i alimentar la màquina amb els empalls que tenien a l’abast. Imagineu-vos quina fumera! Això els delatà de seguida i Don Paco afectat per la negror de la fum i del negoci plegà veles. Abastia a la Cava i Jesús i Maria. Elèctrica del Ebro es feu càrrec del tinglado.
Fou el primer de tenir cotxe al poble. Un Opel amb tres seients importat d’Alemanya; aquest vehicle més ràpid i confortable li permetia atendre millor els pacients.
Als 41 anys, un fet imprevisible li canvià el destí: un gos, mossegà a una nena, la ferida era greu, i pensant en el pitjor, tallaren el cap al gos per analitzar si tenia la ràbia i, precipitadament, en no trobar un altre vehicle a disposició, arrancaren amb el seu a Barcelona, amb la mala fortuna de patir un accident. Es trencà un braç i la clavícula. Ell era diabètic i els hospitals no tenien les atencions i tècniques terapèutiques actuals. Estigué ingressat durant 5 mesos i no ho superà.
Amb el poc temps que estigué amb nosaltres, protagonitza grans canvis i deixà l’empremta d’un home entregat als altres i que feu de la seva curta vida una petita gran aventura. El seu fill Paco la continua amb unes altres característiques.