Lo pròleg de Caballero
“...allò que has rebut dels teus avantpassats, lluita per conquerir-ho” (Goethe)
“...el poble, que era com un llibre que serrava intacte el record de la vida passada.” (Arbó)
Llegim divuit vides singulars que transcorren durant aquest segle a la Cava, poble del cor del delta de l’Ebre. Relatar aquest període és tant com donar compte de la història del poble. No hi ha tal pretensió. Paco de Morales (1949) recorda uns homes forjadors d’un estil de vida, que, donada la nostra curta història, fonamenta tant els orígens com el nostre imaginari. Perquè, al terme del segle i del mil·leni, aquell estil de vida és un altre, menys aïllat i més ben comunicat. Tanmateix aquesta manera de ser informa la nostra identitat i ens presumim arreu on anem.
Cada vida presentada es bifurca en dos: un retrat a llapis i una prosa que es va polint alhora que es disciplina. El dibuix sobri i clar retrata el personatge amb verisme i sense cap idealisme, si bé amb el posat franc i digne de les fotografies antigues. Cara i ulls que cobren vida en el relat trençat amb l’amenitat del qui conversa i desgrana el record. Ja que l’autor, amagat darrere la tercera persona -i de vegades sota un plural majestàtic- elegeix les dades essencials i confecciona un breu relat que s’encanta en la descripció de realitats ja gairebé extintes però de gran significació local. De manera que l’evocació del personatge s’incardina en la gran aventura dels caveros, fer dels aiguamolls un poble.
Aquests retrats són al primer pla de la memòria de casa nostra. Una memòria que s’emmarca en el que sabem del Delta. Territori pantanós que ha tingut un poblament dispers i recent1 en funció d’una economia principalment agrícola, sense menysprear els recursos ramaders, de caça i de pesca. Fins i tot, els nuclis de població encara avui mostren, fora dels carrers principals, el tarannà que dona la casa cara-sol, autosuficient i al mig de l’hort. Pel que fa a Deltebre, entitat que sorgeix en segregar-se de Tortosa al 1978 les pedanies de la Cava i Jesús i Maria, el seu poblament comença a ser significatiu a partir de l’entrada en funcionament del canal de l’esquerra de l’Ebre (1911). Malgrat la seva puixança econòmica, fins que no arriba la mecanització -i aquest llibre al·ludeix prou aquest fet (la imatge de la benzinera roja i futurista; o la catxarreta de Morales)- les comunicacions aïllaven la població. Fins que no s’acabà la desfeta de la guerra, allà pels seixanta, per les carreteres no van passar més que carros de tracció animal. Gràcies al riu i al vapor, desplaçats després pel Carrilet (1927-1967), hom podia comerciar amb l’exterior, o anar de lluna de mel a la fonda Siboni de Tortosa. Aquestes peculiaritats justifiquen l’orgull del cavero vanant-se d’haver aixecat èpicament casa, nissaga i poble per damunt de la natura i l’economia. Perquè la voluntat, les ganes i el treball d’aquesta aventura ja estan ben novel·lades per S.Juan Arbó a Terres de l’Ebre (1932), des del temps en què “La ribera era una ininterrompuda planúria de terres pantanoses; el jonc, el senill i la xisca i la menuda grama cobrien els prats, i les llúdrigues i les guineus pul·lulaven arran dels aiguamolls”.
Sobre el paisatge quotidià de les terres de l’Ebre, Paco evoca l’univers del poble. Concebuda com una exposició (1996), ens queda un ventallet d’homes admirables per diverses raons. Abans he parlat del progrés de la màquina. En podria adduir altres, com el record de llocs emblemàtics (la pista de ball amb un escenari modernista i sorprenent; l’església nova aleshores; la vida a l’illa de Buda...); o empreses oblidades (la construcció d’una barraca; la tant fabulosa ciutat marítima del Fangar, com el fabulós projecte de sanejament del Delta; la lluita pel poble a part...); escenes ja impensables com la de l’urbano per Nadal, al mig de les quatre carreteres, els veïns el colgaven de paneres i xampanys. Però, al meu entendre, la raó principal de l’excel·lència i que unifica els treballs del llibre, rau en la vindicació moral que l’autor fa de les persones retratades, tant tendra i emotiva que té un toc laudatori. Ens descobreix persones íntegres i honrades per “una filosofia de vida, on el temps, amb els seus cicles constants transcorria plàcid, lent, sense presses”, fos quin fos el seu estatus social.
També podríem fer-li retrets a un escriptor novell que pervé d’altres camps artístics. Però el meu agraïment per sentir-me de casa i figurar al seu costat aquí, ho paga.
1. El far de Buda, admirable estructura de ferro, va marcar les progressions geogràfiques del delta de 1862 a 1950.
Javier Caballero.
Campillos Paravientos, 2000
)
)
)
)
)
