El seu pare era practicant i com llavors era costum, el traslladaven contínuament de localitat. Per tant, nasqué per casualitat a Herbeset, un petit poble prop de Morella, i d’allí molt prompte començà a rodar. La Primera Comunió li donaren a Portell, anà al col.legi a Morella i al Seminari a Tortosa, on el 1926 fou ordenat sacerdot. Li encomanaren cuidar el ramat de Vinyeres -Batea-, on només restà un any; tot seguit el traslladaren a Tivissa on s’estigué sis anys més, fins que de nou el Bisbat de Tortosa decideix que serà un bon substitut per a mossèn Felip Forés, capellà de la Parròquia de Sant Miquel de la Cava.
Mossèn Felip abans de marxar, donà uns terrenys de la seva propietat, situats a les Goles de l’Ebre, per a construir una nova església; l’altra, a la vora de cementiri restava petita per a una població en augment; a més el seu estat era ruïnós.
Arribà amb bon peu al Delta, precisament per a la inauguració; aquest dia, el 19 de març de 1933 es feu càrrec de la parròquia on restaria 20 anys i que finalment escolliria en espera del Gran Viatge.
Aviat esdevindrà el desastre de la guerra, que canviarà tantes realitats. Com es tan estimat, no passa perill ni té gaires conflictes i encara que finalment tingué que evacuà, sempre estigué protegit. En guanyar els nacionals, tornà al poble i es trobà l’església destrossada i sense campanes. Mentre la reparaven, celebrà els oficis en uns magatzems que hi ha davant del bar 21. Fou l’època més dura. Per a tots. L’església havia tingut moltes baixes i els capellans es van haver de multiplicar. Consegüentment els Bisbat li demanà que a més, s’ocupés dels feligresos de Jesús i Maria, Sant Jaume i Camarles. Fer possible aquest repte, no fou un miracle, fou gràcies a la seva inseparable bicicleta, que li regalaren els feligresos de Sant Jaume i amb la qual tothom l’associa i el recorda. Amb ella portà a terme una de les més grans odissees deltàiques.
A finals dels 40, la població del Delta augmentà considerablement -el progrés de l’arròs- i una altra vegada l’església es quedà menuda i allunyada del nou centre urbà. Començaren la construcció de la que encara avui conservem, i en concloure la primera fase, l’any 49 la inauguraven. Tot seguit s’edificà el campanar que coronaren amb la gran campana -enfonsada al riu durant la guerra- de l’antiga església i amb dues més. L’una, donació de la Sra. Montserrat, propietària de la finca Comandanta i l’altra de la gent del poble.
L’interior de l’església era més humil que l’actual, però tenia l’encant de la innocència. Tota blanca, li contrastava la imatgeria de tamany real; la Puríssima, Sant Roc, El Crist que semblava que et mirés i sobretot a mi m’agradava el «Via Crucis» que estava repartit per les parets. Eren baix relleus de guix, acuradament acolorits, que representaven les diferents escenes del Calvari; semblaven un tebeo. Darrera de l’altar un retaule de fusta guardava a Sant Miquel, la Mare de Déu del Carme, el Sagrat Cor i el Crist petit.
El pobre mossèn Joan no disfrutà gaire temps d’aquest nou edifici. Una altra vegada el Bisbat el canvià de parròquia, ara Alcanar. Allí restaria fins que una malaltia el dispensà de l’activitat plena. Exempt de les obligacions pastorals, tornà a la Cava, on vivia la seva germana Conxita, casada amb l’oncle Ferrador. Ja no tornaria a marxar.
El recordo gordet -panxut- i de baixa estatura; completament calb, amb les faccions generoses i arrodonides, sense gaires arrugues, sempre se’l veia content. Humil i bona persona combregà d’immediat amb el caràcter deltaic integrant-se plenament en la seva societat i escollint-nos com a poble. Nosaltres agraïts, mantenim viu el seu record amb un carrer - on visqué - amb el seu nom.
Es diu, i penso, que degut a les moltes ocupacions que tenia per dur a terme, solia repetir els sermons, i els feligresos atents, sabien per la setmana de l’any en què es trobaven, el sermó que els tocaria escoltar. Encara que sant, ningú és perfecte.