A la seva mare li deien Petronila, i d’aquí surt el malnom que molts creuen que li ve de la paraula petroli. Era del Perelló; sent ella molt petita, el seu pare marxà a fer les amèriques i no tornà mai més. Els seus padrins s’encarregaren de fer-la gran i de la seva educació. Es casà més tard amb Joan Amenós -lo Patrolino-, i abans de la guerra es traslladaren a la Cava. S’instal.laren en una barraca a les Quatre Carreteres, on està l’actual casa del Molinero. Començaren a vendre productes de ferreteria i amb aquests primers ingressos compraren el terreny on es troba l’actual sortidor. El solar era propietat d’un menescal anomenat dels Gambes i que morí de la passa1. Aquí muntaren una ferreteria com cal i completaren l’oferta amb la venda de benzina que de bon principi, servien manualment. Els tres primers clients amb cotxe foren tres metges: Don Paco, el metge coixo i el menescal. En augmentar el trànsit rodat, posaren el primer «poste» de benzina, de color vermell, del tipus americà, estret i alt, sense arestes, coronat amb un cercle que anunciava el que es venia. El progrés els portà clients més importants i consumistes com eren els tractoristes: un valencià de nom Vicentico i el Pantostic que acabà marxant a les Amèriques, i els camioneros: el Morrut, Moreso, Fandos, Morales.
Conseqüents amb el progrés que representaven, es compraren una moto B.S.A. i més tard un fabulós cotxe anglès, vermell descapotable, amb el volant a la dreta i de marca Standard. L’únic trajecte important que feren amb ell, fou un viatge de plaer per tota Catalunya. Per a aquesta aventura invitaren a Sisquet de Morales -que també conduiria el cotxe- i a la seva dona, però era un vehicle que no es veia massa pel poble- a diferència per exemple de la rubia d’Àngel o la catxarreta de Morales.
Quan consideraren que era massa vell, el vengueren a Alejandro Galve. El cotxe roig amb ell portà una vida molt més intensa, amb uns nous inquilins joves i sorollosos, cada dia amunt i avall, li arribà de seguida la popularitat i la fama. Com que l’usaven a les hores més intempestives i no parava mai, una nit es trobà massa de prop amb un camió; allí se li acabà per sempre la corda. Molts de caveros i alguna ampostina ho vam sentir en el cor. Fou una segona joventut i un tràgic final per al cotxe roig.
Els Patrolinos per aprofitar al màxim la rendibilitat del seu patrimoni, llogaren per un temps, la sala situada dalt de la ferreteria, a l’empresa d’un tal «Don Carlos», anomenada CERESA -nosaltres li dèiem «La Seresa»-. Allí ubicaren les oficines, i els magatzems estaven al pas de Garriga a Jesús i Maria, que després es convertirien en la fàbrica de sifons i begudes carbòniques «Ebro», també desapareguda. Aquesta empresa es dedicava a comprar boga i palla d’arròs que servia per abastar la producció d’una paperera que hi havia a la Sénia. Resta una foto que immortalitza el moment en què, sota l’oficina, els carros carregats de palla, esperen els tiquets per a poder descarregar a «la Seresa».
Recordo a la tia Patrolina sempre al peu del canó; petita, prima i encorbada pels anys, però amb un nervi i una vitalitat que mantingué fins als seus últims dies. Era el motor de l’empresa i es trobava per tot arreu, servint gasolina, venent tatxes o trucant per telèfon per algun proveïment; era una dona de tràfec.
L’oncle Patrolino era més plàcid i tranquil; de jubilat li agradava seure en un silló de vímet folrat, amb coixins, al rasser de la benzinera, disfrutant del solet primaveral i llegint el diari amb la mirada reforçada per unes ulleres i una lupa.
Arribaren quan, tot estava per crear i només feia falta la iniciativa i la voluntat, que ells tingueren. Com molts perellonencs que s’arramblaren al Delta, triomfaren i d’una barraca crearen un petit imperi.