El seu estudi semblava l’habitatge d’un bruixot, fosc i fred, carregadet d’obstacles verticals que aguantaven una mena de paraigües amb llums al centre; en front de tot això, suportada per un trípode, una capsa grossa i negra amb una manxa com les dels acordions, amb un objectiu al davant; per darrera estava coberta per un drap negre. Era la càmera de plaques que avui només usen els grans professionals.
Quan anaves a retratar-te, et rebia amable i et preparava, pentinant-te, arreglant-te el coll de la camisa o fent-te el nus de la corbata. Després t’obserbava i et buscava l’angle més fotogènic. Et situava dret, assegut, de front o de costat, et suggeria el somriure o l’expressió que havies d’adoptar i et feia estar quiet un moment, mentre embotia el cap sota el drap negre, treia la mà per dalt i deia: Mira l’ocellet!. Acte seguit, per unes dècimes de segon es disparaven els flaixos, deixant-te enlluernat, símptoma que ja estaves retratat.
El procés de revelat era completament manual i per millorar la qualitat fotogràfica el Sr. Esteban retocava les plaques, suavitzant algunes faccions, pefilant les celles o afegint unes pestanyes llargues i espesses. Com que no existia el revelat de color, colorejava les fotos amb anilines. Més que fotografies, eren verdaderes obres d’art, autèntics retrats.
La tècnica de l’anilina, també s’utilitzava als cartells de propaganda de cinema. Durant tota la setmana estaven exposats a les portes dels locals amb imatges de la pel.lícula que passarien el cap de setmana. Eren impressions en blanc i negre acolorides, però més aviat semblaven tacades, sobre tot els llavis on una pinzellada vermella els desfigurava.
El senyor Esteban era de Barcelona, allí estava relacionat amb el món intel.lectual, on frequentava tertúlies amb els artistes de l’època. Un dels seus contertuliants era Joan Miró, que sempre el reprenia perquè encara que gran dibuixant, considerava la seva paleta massa afarinada, gens d’acord amb la pintura contemporània que utilitzava els colors primaris
Realitzà còpies de Goya i alguns clàssics, tenint una bona oferta per a exercir de pintor de cavallet, per a un marxant americà, però el seu esperit bohemi no acceptà aquest lligam i continuà treballant de fotògraf, empleat en un estudi que hi havia a la Plaça d’Urquinaona. Aquesta empresa, un parell de vegades a l’any venia al Delta a recollir fotos per ampliar o retocar i fer-ne de noves. Ell s’encarregava d’aquesta feina, i en veure que la gent s’enlluernava contemplant els seus treballs, abandonà l’empresa i decidí instal.lar-se a la Cava de fotògraf. Per a assegurar els ingressos econòmics, també llogà un cafè, situat on ara està la casa de Baconeta, a les Quatre Carreteres.
Fou l’època més feliç i plaentera. Combinava les activitats de fotògraf, pintor i cafeter, i a més, ajudava al metge Pepet, gran amic seu, a assistir a les parteres, fent el paper de comadrona.
El Sr. Esteban i la seva muller, per causes que no vénen al cas se separaren. Ella muntà una bodegueta, on està el forn de Fresquet, on a més venia el pa que li portaven els de la Flor. Ell es compra una petita casa i muntà estudi al carrer Havana núm. 44. Aquesta nova etapa no fou fructífera i carregat de deutes i despreocupat per la feina, decidí tornar a Barcelona, on segur que hi trobaria noves oportunitats.
Allí acabà com a pintor d’encàrrec - que no de sèrie -per una empresa alemanya. Si bé els temes que li demanaven no eren del seu gust, s’endevinava en aquesta última etapa la maduresa d’un ofici ben après.
Es guanyà el tractament de Senyor. perquè era una persona exquisida, culta i educada. Dedicà la vida a l’art de la fotografia i la pintura, sent un virtuós d’aquestes disciplines. Fou el gran mestre dels artistes deltaics, i sempre recordaré que un dia, de petit, contemplant els retrats a l’oli que havia fet de Josep M. i Marita de Pere de Guants, vestits de mariners, em portà a decidir la que també seria la meva passió i dedicació: la contemplació i l’exercici de l’art.