Al seu pare també li deien Salvador i també era de Pantoni, malnom que se’ns perd en el temps, encara que se sap que un rebesavi, Pere Queral Gilabert, vingué de Mallorca.
Home modern per a la seva època -fou el primer de vestir-se amb «traje»- es cultivà amb la lectura i sempre combregà amb idees d’esquerres. L’any 1935 fou President del Sindicat Agrícola de l’Ebre, que desaparegué a la guerra.
Tingué tres fills que amb els seus noms, donen fe de la seva sensible personalitat: Floreal, Amable i Perfecto, que nasqueren respectivament, abans, durant i després del desastre.
En acabar el disbarat de la guerra, sofrí repressió psicològica i de llibertat. El tenen tres anys i mig en un camp de concentració. En sortir, fou visitat sovint per la Guardia Civil que de vegades se l’emportaven emmanillat. L’amollen, el retenen i als sis o set anys d’inseguretat, el tornen a empresonar durant dos anys, en espera de judici, del qual sortirà absolt en no poder-se provar la seva culpabilitat contra els ideals del règim.
Tenia una petita tenda de queviures de la qual aviat se’n desfarà. Al 1959 en suavitzar-se la repressió de la postguerra, es fa càrrec de la bodega de Joan de Gorrill, el seu cunyat. És un local llarg i estret amb bótes a banda i banda; les grans per al vi i el vinagre, i les petites de 40 i 20 litres per al «conyac» fluix, el fort i el dolç; mistela, moscatell, vi ranci, vi quinat, màlaga i vermut. Una banqueta llarga servia per a seure els clients, que anaven a fer el gotet de vi, enmig dels efluvis que, d’aquest nèctar sagrat, desprenien les bótes. Recordo, acompanyant al meu pare -gran amic seu- quan l’anava a veure, i de com m’agradava respirar aquest flaire ja esvaït.
A les nits existia el bon costum d’anar a fer petar la xerrada, entre gotet i gotet de vi. El temptaren per ampliar el negoci, afegint-hi taules, però no el seduí la idea.
Darrera la bodega tenia el celler, amb cabuda per a 16.000 litres de vi, de tres tipus ben diferenciats. L’anaven a buscar en carro i es transportava en bots. El vi fluix de menys grau, a Godall i al Perelló; el mitjà a Masroig i Pinell de Brai; el fort a Gandesa i Batea. Més tard, utilitzarà el camionet de Riets, que també tenia bodega i l’havia preparat per al transport de les bótes. Arribarà a vendre 300.000 litres de vi a l’any. Per aconseguir-ho, ajusta tant els preus que acabarà amb el doble de tràfecs i els mateixos ingressos.
Intueix que aquesta època toca a la fi, i que la bodega a dojo, més tard o més d’hora serà absorbida per les noves empreses d’embotellats i per les grans multinacionals. En jubilar-se, Amable continua per un temps el negoci, fins que s’adona que el seu pare tenia raó. Tanca la bodega i per guardar record, arreplega el porró de 12 litres, que restava fora per a qui volgués fer el tast si tenia prou força, un carretell molt antic, dues ampolles de totes les begudes que restaven a l’establiment i, molt de vi que anaren embotellant. Avui aquest patrimoni és «administrat» pels néts.
Sempre cregué en el socialisme, la solidaritat i la cooperació, formant part de la gestió per a la Fundació de la Cambra Arrossera de la Cava, l’any 1955. El primer president serà Pere de Guants; ell, vice-president; i a la junta l’oncle Patacó, Josep de Gasparet i José el Sifonero, entre d’altres.
Gran demòcrata, pacifista i amb un gran sentit de la justícia, fou un home compromès amb el seu temps i la seva societat, sense odis ni rancúnies i amb un gran respecte pels altres. Una lenta malaltia li fa intuir la seva fi i, com sempre, demostra enteresa i és ell mateix qui tranquil·litza, dóna serenitat i reconforta als seus davant d’aquest darrer pas inevitable.