Una de les màximes il.lusions que tenia de petit era anar a la casa de l’oncle Pere de Guans. La trobava fantàstica, la més bonica del poble; la presidia una gran palmera i un petit jardí. A l’interior de l’estança diferents nivells la conformaven. El que més m’impressionava era la xemeneia -com les de les pel.lícules americanes-, amb un gran quadre penjat, en el qual es veia la mateixa xemeneia amb l’oncle Pere en primer pla, assegut en un silló. Aquesta obra li va fer el Sr. Esteban i tenia una bona resolució compositiva. La cara era d’aquelles que nosaltres diem que només els cal parlar. També tenia un billar de carambola, una extensa biblioteca, una magnífica col.lecció amb quasi tots els ocells del Delta dissecats i una decoració fantàstica en totes les estances. Un passadís donava a la part de darrera, on hi havia una terrassa bufona, tota de fusta, amb unes escales que baixaven als jardins. Allí es trobava un petit pinar, una piscina i un zoològic; efectivament no tenia corrals com la resta del poble i la majoria dels animals que hi havia no eren per a l’explotació i consum, sinó pel plaer de contemplar-los. Estava distribuït en departaments assolellats, de fusta pintada de verd i tela metàl.lica i ajocadors d’obra al fons. Convivien conills d’india, pintades, faisans, guinees, pavos reals i una petita mostra d’aus autòctones del Delta.
El seu pare, l’oncle Guans -malnom que ve de Joan-, era l’encarregat de Buda i l’oncle Pere de petit es crià allí, aïllat i sense anar a l’escola. Feu el servei militar, de cupo a Tortosa; allí aprengué a llegir i a escriure. Es quedava a dormir en una petita pensió i fou allí on conegué a Cinteta -la filla dels hostalers- amb qui es casaria.
En llicenciar-se ocupà el lloc del seu pare a Buda, i amb ell, començà una nova i més florida etapa a l’illa. Com totes les feines eren manuals, hi havia una població fixa considerable, creant-se una petita societat amb església, escoles i taverna. Als anys 48 i 49, l’oncle Pere animat pel bon moment que passava la indústria de l’arròs recuperà les festes patronals de Buda. El patró elegit, lògicament fou Sant Pere -l’amo de Buda també es deia Pere- i les celebracions res havien d’envejar a la resta de pobles veïns. Don Carlos, per encàrrec de l’oncle Pere, composà un himne. Feren missa i processó pel riu, passejant amb muleta la imatge de Sant Pere. Per a l’esbarjo, focs d’artifici, campionat de futbol, curses tradicionals, xarangues i orquestres. Per donar-hi més color invità amics de Barcelona, i ho arrodoní imprimint un simpàtic i humorístic programa. Són de les poques festes al Delta que prengueren com a protagonista el riu.
No satisfet amb aquestes mogudes i conscient de la revalorització de l’arròs, fou capdavanter del seu conreu fora del Delta. Creà una societat amb gent del poble i provaren per primera vegada a Monzón - Aragó -. Anà molt bé i, com la febre de l’or, ampliaren encara més el seu camp d’acció arribant a Bordeus -França- on, degut al curt estiu i les baixes temperatures, l’arròs no arribà a fer espiga. Encara avui, gent del Delta continua conreant l’arròs a l’Aragó i a d’altres indrets de la península.
Encara que d’aspecte seriós, l’oncle Pere era senzill i atent i aprofità la seva posició social per ajudar a qui fos menester. En acabar la guerra, no tingué prejudicis per avalar a moltes persones i treure-les dels camps de concentració.
Intel.ligent, curiós i amb mitjans, viatjà per tota Europa i Amèrica, de vegades amb avió, cosa infreqüent als anys 40 i 50.
El privilegi de ser l’administrador de Buda, li donà l’oportunitat d’envoltar-se de poetes, pintors i gent culta, que invitada pels propietaris, disfrutaven visitant la naturalesa exòtica i sedimentària. Un invitat il.lustre fou el poeta J.Mª Segarra, que li regalà un manuscrit de poemes dedicats a l’illa que encara es conserva.
Creà un gran món d’il.lusió que el temps imparable, sembla ha engolit. Rescatar-lo de l’oblit és el meu homenatge.