Fill d’una família de pagesos, va nèixer a la pedania més petita i oblidada del Delta, Balada. Avui aquesta població ha minvat exageradament i tendeix a desaparèixer. A l’agost els antics moradors encara es reuneixen i celebren les festes de Sant Cristòfol, l’únic fet social que conserva i guarda la seva memòria.
Per nosaltres la història de Sisquet comença quan coneix a Pepeta de Guants, que tocava la trompeta i el piano en una orquestra de dones anomenada Mari Rossi, i era telefonista -la primera del poble-. Es casaren i just arribar el primer fill, la guerra maleïda els separà. Acabada aquesta, Sisquet va patir la humiliació, la repressió i el desencant, que l’afectaran tota la vida. Potser això és el que el va motivar a vendre les terres d’horta i arrossars que tenia a Balada i muntà casa i comerç a la Cava, un poble on hi feia falta quasi bé de tot i seria fàcil muntar una empresa: mobles i merceria fou la primera aposta.
Cal dir que la merceria era un negoci en constant renovació. Fou la primera o de les primeres a oferir productes de «reis», «comunions», bijuteria, revistes, tebeos (Florita, C. Trueno, Mendoza Colt, Chispita, El Jabato, El Cachorro, Hazañas Bélicas, Pulgarcito, etc.), novel.les de Corin Tellado i de Marcial Lafuente Estefania, botons normals i folrats, flors de plàstic per a Tots Sants, clecs, agulles, vetesifils, marcs, maletes, carteres, pintes, perfumeria... fins i tot plegar carreres de mitges i reparar imatgeria. A l’època de l’arròs: guants de goma, manguitos i lligaces... i embolica que fa fort.
També fou vidrier. Els millors clients a més de les fusteries eren els tractors; no existia el secúrit (l’actual vidre tensionat irrompible) i a l’hivern, feien cua esperant la reparació reconfortant contra el fred.
S’adelantà al progrés creant la primera granja industrial i autènticament ecològica i autosuficient; encara que més que una granja, amb la seva bassa central, vorejada de desmais, els xops, els ajocadors de canya, borró i fang blanquinat i unes regadores que servien d’abeuradors, semblava un paradís per on les caquis1 passejaven cofoies. Una pesta l’arruinà. Després porcs, conills, pollastres i gallines. Al final en liquidà les granges.
Intenta amb més o menys èxit vendre roba, merceria i alguns productes agrícoles per les fires dels pobles del voltant i acabà igual que començà: d’agricultor; però, aquesta vegada a la garriga. Allí trobà la mort.
M’he deixat per al final el que dóna més carisma a l’oncle Sisquet, la catxarreta. La catxarreta de Morales -ell li deia però, camioneta- era un cotxe Xevrolet d’abans de la guerra amb la carrosseria transformada per a aprofitar millor l’espai. Té història pròpia, tothom la requeria per als seus tràfecs. La guàrdia civil, encara que conscients que no podia transportar gent, empraven els seus serveis per anar al tir o de maniobres. També portava als jugadors de futbol en els seus desplaçaments, els joves, i no tant joves, per anar a la nit a alguns llocs poc recomanables de Tortosa. Els pescadors... .Recordo haver-la vist més d’una vegada al de Prats, sobreeixint d’angula!. Viatges a la platja Marquesa i fins i tot una vegada, estraperlo. Per estalviar peles, l’oncle Sisquet la va trucar afengint-li un altre petit dipòsit amb un artilugi d’aixetes, de manera que només utilitzava la gasolina per a engegar i parar i la resta del trajecte consumia gasoil, encara que era difícil dissimular-ho per l’olor que desprenia.
Tanmateix voldria recordar d’ell que li agradava molt parlar i si podia no et deixava dir res; abstemi i lliure pensador, li agradava llegir tots els dies el diari (La Vanguardia) i escoltar la ràdio (sobretot la Pirenaica2).