Era fascinant veure’l amb el seu flamant uniforme. Era l’urbano; més ben dit, el “jefe” dels urbanos i ho feia notar amb la seva gorra de plat, camisa blanca i corbata, americana ajustada amb cinturó i corretges de cuir, i pistola i porra a cada costat; uns pantalons de motorista, molt amples de les cames, que s’estretien al genoll, i unes botes llustroses que li arribaven més amunt de la pantorrilla. Tot això de color blau marí, ribetejat de blanc i groc i els botons brillants com l’or. A l’hivern es posava una caçadora tres quarts, de cuir, casc, ulleres i guants de motorista i es passejava amb la seva fantàstica moto -una Rovena- tota negra i niquelada, que amb el seu ronroneig anunciava al pas de l’Autoritat. Per Nadal, era costum donar “l’asguilando”, botelles de cava, torró...als empleats de la pedania; als urbanos, s’els posaven les estrenes davant dels seus peus, a la cruïlla on dirigien el trànsit. Era aquesta una imatge que s’associava a l’arribada del Nadal. Al fort de l’estiu anava tot de blanc immaculat i amb un casc com els dels exploradors britànics; es posava al mig de les quatre carreteres i més que dirigir el trànsit semblava que adornés la cruïlla amb la seva presència.
Aquesta imatge d’autoritat, la perdies en tractar amb ell, home amable i campexano, amb una parla simpàtica, deguda a la seva procedència canària. Tot i això, quan calia imposar la llei era inflexible. Recordo que un dia anant a l’escola, tres joves molt coneguts, netejaven un dels desaigües que hi havia per dins del poble com a escarment per alguna que n’ havien fet la nit anterior, potser un “ressopar” amb les gallines del veí o alguna “engarronada” per a divertir-se, com cremar algun cagador de canyots. Bon diplomàtic, sabia mantenir-se neutral i resoldre civilitzadament les friccions entre la gent.
Tot al contrari, era “Trampes”, que primer fou sereno i després urbano, a les ordres de Fariñas. Anà a lluitar a la “División Azul” i tornà fet una fera; tenia poca corretja i fama d’haver “estovat” a més d’un; Tot i això, un dia es cremà la cara i una mà intentant apagar una moto que havia pres foc. Aquest fet li donà una aura d’heroi i el reconeixement i la compassió del poble pel seu sacrifici; llavors, influït per aquest canvi, va moderar el seu caràcter -ja no pegava, només maldava- acabant els seus dies ben volgut i estimat. Prova d’això fou el seu enterrament multitudinari.
Molt important en la vida de Fariñas fou Camèlia, la seva dona, de tracte familiar i amorós, i un infinit somriure que donava fe de la seva bondat. Era de S. Juan de Cobaz - Lugo-. Als 14 anys vingué a visitar a Manolo Gallego que li era oncle. Li agradà el poble i es quedà a viure; conegué a Fariñas i es casaren l’any 1949.
Entre tots dos portaven un local petitíssim on se servien les millors tapes: pernil, cecina, “callos”, sípia, musclos amb salsa, una ensalada russa famosa pel seu sabor i d’un curiós color rosat i la més popular de totes, la variada; composta de diversos mariscos en llauna, olives, “pepinos” i tot coronat amb una anxova. S’amania amb una salsa feta amb vinagre, pebre negre i pebre roig. Per acompanyar la tapa, un vermut sec -el que ara en diuen rapitenc- i que simplement és vermut a dojo, amb sifó; o una canya fresca que ell tirava d’una manera especial, fent rebotar la cervesa a les parets del got. Encara avui, els entesos -entre el quals em trobo- afirmem que ningú tira com ell tirava la cervesa, creant-se un mite per aquesta, sembla que simple, operació.
Al costat tenien una xurreria on, a la mitja part del cinema Coliseum, venien a més, patates “xips” i retalls de conna elaborats per ells i també caramels, maçanes confitades i llepolies.
Nasqué a La Orotava (Tenerife); arribà al poble de carabiner, però en casar-se amb Camèlia decidí sortir-se’n i el 1955 ingressà a la Guardia Urbana; el 1965, ascendí a caporal. Poc després de jubilar-se li arribà la mort, i Camèlia, fidel, l’acompanyà al poc temps.
Fariñas era apreciat per la seva bondat i bona predisposició cap als altres. Amb aquest comportament es guanyava el respecte i l’estima de tothom. Per això la seva frase preferida era: Lo tengo todo controlado.