Arribà a la Cava el 1930 i es trobà com a aules uns habitacles destartalats en una casa que es deia «Les Sequieles», amb cabuda per a 40 escolars per a un cens de 115 alumnes. Essent insuficient el mobiliari escolar, de vegades les famílies amb mitjans econòmics n’aportaven el seu.
L’any següent s’edificaren «Las escuelas nacionales», al mateix lloc on ara està ubicat el col.legi que porta el seu nom i on començà l’autèntica alfabetització del poble, tasca pràcticament impossible pel fet que els nens de les famílies més humils, molt sovint havien d’abandonar l’escola per ajudar als grans a la garriga, a l’arrossar o en altres feines temporeres.
Amb mi -indòmit- emprava un mètode d’ensenyament super efectiu. Era el del mànec a la dreta i el caramel a l’esquerra, de manera que sabia de seguida com m’havia anat la lliçó. Tirant el guix de la pissarra era immillorable i aprofitava la seva punteria per controlar els alumnes que restaven més llunyans, que quan es distreien eren «tocats». El franquisme portà a la pràctica un tipus d’educació d’exaltació nacional; cantàvem el «Cara al Sol» amb el braç aixecat i altres cançons del règim sempre en castellà. Tots els dies ens fèiem el senyal de la creu i resàvem oracions catòliques, algunes vegades acompanyats per mossèn Joan i més tard per mossèn Gabriel. El mes de maig, el mes de Maria, li fèiem ofrenes de flors tots els dies, passant les tardes cantant cançons dedicades a la Verge. El dia del seu sant era tradició portar-li regals, i ell ens obse-quiava amb una tarda de festa, repartint pastes i moscatell i convertint l’aula en un centre de disbauxa i bones vibracions.
Els anys 50 arribà el plan Marshall. Eren unes ajudes creades pels americans per als països poc desenvolu-pats i que a la «España grande y libre», entre altres coses, li arribà en forma de llet en pols i formatge de llauna, que repartien tots els dies als escolars. El sucre i el pa te’ls havies de portar de casa, i per tant els més pobres sempre es quedaven així. Jo, tot això no ho entenia, i més tenint en compte que nosaltres, al mateix temps, ajudàvem -mitjançant el Domund- a l’Àfrica, l’Àsia i Sudamèrica, amb peles que anàvem dipositant a unes guardioles amb la cara dels nadius als que anirien destinades.
L’educació que s’impartia a les escoles finalitzava amb el Certificat d’Estudis Primaris, però alguns mestres feien «repàs» i preparaven a qui ho desitges per a examinar-se d’auxiliar comptable. A finals dels 50 don Carlos juntament amb altres mestres i mossèn Gabriel, decidí ampliar l’oferta d’ensenyament i començaren a preparar a l’alumnat -de pagament- per als exàmens de batxillerat que s’efectuaven a l’institut Joaquim Bau de Tortosa. Aquest títol corresponia a l’actual E.G.B. i donava opció a continuar el batxillerat superior i després la universitat. D’allí començaren a sorgir les primeres carreres del poble, sobretot mestres i pèrits.
Paral.lelament a l’educació oficial, per cobrir la manca de professorat, hi havia mestres sense títol; alguns tenien molt bona premsa al poble, sobretot perquè es deia que eren els que millor ensenyaven de números, perquè venien del camp de l’administració. Un dels més coneguts fou don Lorente, un home prim, de cabell gris i bigoti refinat, modals correctes i vestir elegant, encara que es notava que la roba se la netejava ell. Venia de Reus, era pèrit mercantil i se’l valorava perquè els seus alumnes sortien d’allí amb un bon nivell. L’únic problema és que era alcohòlic i alguns dies perdia l’oremus. Efectivament, la seva aula estava al costat de la bodega de Riets, i durant la classe anava fent viatgets per alimentar el seu oblit, un passat fosc amb una dona de la qual tingué dos fills i de qui se separà. El temps i el vici el degradaren i acabà la seva vida humilment, treballant de manobre a l’Hospitalet de l’Infant.
Recordo a don Carlos amb una eterna bata gris -el seu uniforme- el cabell canós estirat cap enrera, unes grans ulleres bifocals, uns nassos enormes i una boca grossa i sensual amb un etern somriure. La seva gran passió fou la música i abans de la guerra formà l’orquestra Iber on tocava el saxòfon. A classe li agradava xuclar pastilles de regalèssia i caramels, i sobretot esnifar tabac -que sempre portava en una petita capsa metàl.lica- la qual cosa li provocava esternuts que suposo li produïen plaer.
En jubilar-se tornà on va néixer, a Ulldecona, i acabà els seus dies com un ancià bondadós i venerable l’any 1972 a Barcelona.