L’oncle Turres, és exemple d’una societat patriarcal que, com aquell qui diu, existí sense gaire canvis des de l’Edat Mitjana fins l’època del progrés. Es casà dues vegades, tingué catorze fills i a casa seva mai sobrà de res; a l’hora de dinar, sol a taula, menjava fins restar tip o reconfortat; després la resta de la familia. Ell tenia l’obligació de mantenir-se fort per tirar endavant aquella futura mà d’obra que li faria disfrutar d’una «vellesa» còmoda.
Una filla seva, Angela, morí molt jove deixant fill i marit, el qual es casà de nou i abandonà l’habitatge que havien compartit: una barraqueta que al restar deshabitada començà a decaure. Coseret de Turres i jo, decidirem restaurar-la per a poder-hi jugar i sobretot perquè pensàvem que quan es fes gran, allí viuria el fill d’Angela, Cuanitet. Tallarem canyes, buscarem cordills i taparem els forats que hi havia a les parets amb nous canyissos; després la van «enrebossar», operació llarga i complexa que passava per fer un clot a terra d’un metre de fons i dos de diàmetre aproximadament; s’omplia amb terra, palla i aigua, i s’entrava al clot trepijant-ho tot i amassant-ho. D’això se’n deia pastar fang i ens queda al record en forma de frase feta a tot el Delta i al País Valencià. Aquesta barreja resultant l’aplicarem amb les mans, a les parets de canyes; la palla evitava que el fang, en secar-se es quartegés i afavoria que la massa restés enganxada. Rematarem la feina blaquinant-la amb calç En començar a caure el borró de la teulada, s’agreujà el problema; fins ara tots els materials utilitzats els teníem a l’abast, però el borró estava a Buda, molt lluny per a dos crios de 6 o 7 anys.
La casa de l’oncle Turres, estava de cara sol. Tenia dos parts diferenciades; la vella amb l’era davant, on es cuinava i es feia vida; a l’entrada estava la cuina, que era una llar a terra amb uns ferros per assentar les olles al foc i una gran taula amb un calaix on es guardaven els coberts -gairebé tots de fusta- i cadires de totes les mides que s’anaven canviant a mesura que s’anava creixent. Al fons de la cuina estaven els corrals on tancaven el matxo i la mula. A la part nova estaven les cambres, i només es podia anar per a dormir; de dia es tancava a clau i canto i no es podia entrar de cap manera. Davant tenia un parralet amb el poador de la cisterna, un pedrís i l’hortet. A la dreta hi havia la barraca que ell usava per a guardar el gra, el carro i els estris; el carriot sempre es quedava a l’era. Davant, el pou amb dos grans cossis al seu costat: un amb calç de blanquejar i l’altre amb el lleixiu, que es fabricava amb aigua i cendra de sosa; a l’altra banda el rentador de fusta i les cordes d’estendre. Al fons un gran espai acollia un altre hort, on solien fer panís, una pallera buidada on s’ajocaven alguns titos, les gallines i el bestiar petit: inglesets i conills d’índia; un corral per a les cabres i algun porc, la barraca d’Angela i el cagador de canyots: un forat a terra d’un metre cúbic aproximadament travessat per un tauló i resguardat per tres parets fetes amb la canya del panís. Un sac li feia de porta.
La primera dona de l’oncle Turres morí de part i li deixa una xiqueta, Conxo. Era costum inevitable portar als nadons a les dides per amamantar-los, i tots els dies la portava a l’estació de Petxina, on n’hi havia una. Passava per davant de casa de Teresa que vivia a Jesús i Maria. Amb les anades i vingudes van fer relació, es casaren i començaren l’obra: tretze fills més. Això els donà notorietat quan als principis dels 50, l’Institut Nacional de Previsió, els atorgà el primer premi a la natalitat, que ell anà a cobrar a Tarragona on l’obsequiaren amb una gran cerimònia, una bona teca i 15.000 pessetes de premi. Tenia 68 anys i fou l’únic ajut en tota la seva vida.
Com quasi tots els nadius del Delta els seus guanys els aconseguia amb el conreu de la terra de l’arròs -arrendada- i amb la garriga que comprà per a complementar les necessitats de la casa com l’oli o les garrofes per al bestiar.
Amb ell desaparegué una filosofia de vida, on el temps, amb els seus cicles constants transcorria plàcid, lent, sense presses.