També li deien «lo Xato» perquè de petit, jugant al futbol, d’una pilotada li trencaren el nas. Era fill del metge Segura -don Paco-. En morir el seu pare va haver d’abandonar els seus estudis als Salessians de Mataró i, als 15 anys, de la mà de la seva mare començà l’aventura del cinema, donant-li un nou impuls a aquest negoci familiar. Aprofitant l’èxit obtingut, decidí ampliar l’oferta amb una pista d’estiu on feia ball amb les orquestres del poble, combats de boxa i algunes vegades exhibicions de patinatge. Al poc temps, transformaren la pista en plaça de bous -l’oncle Moreno el Fuster fou qui la construí-, contractant toreros de València i de Barcelona. Els bous eren de casa, pertanyien a les ramaderies del Xapero i del Xarnego. En acabar l’eufòria dels bous modifica altra vegada la pista; afegeix llotges, i ofereix teatre i varietats. Aquestes iniciatives relacionades amb el món de la faràndula van prosperar degut a la circumstància que el pare de la Metgessa, el Sr. Nicolás, fou durant molt temps regent de la Sala Novetats de Barcelona i, el temps que visqueren allí, es relacionaren amb aquest món.
En esclatar la guerra, visqué a Barcelona on tenia, entre altres coses, la pensió Ebro al número 129 del Paral·lel. Allí mai va faltar de res i, en una època de rabiosa escassetat, el Xato s’ideava les mil i una per aconseguir els queviures necessaris. Una de tantes fou portar un vedell desmembrat des de Sils, on tenia amics ramaders, fins a Barcelona, passant més de deu controls de l’exèrcit nacional. Per aconseguir-ho utilitzà unes banderoles d’una distribuïdora alemanya anomenada UFA, col·locant-les als parafangs davanters del Xevrolet que conduïa, donant-li al vehicle un toc d’oficialitat que espantava a tothom. Per acabar d’arrodonir-ho, s’aprengué unes quantes paraules alemanyes que anava amollant quan era convenient.
En acabar la guerra, l’escassesa d’aliments a Barcelona, li portà a pagar les pel·lícules amb arròs que enviava dins les saques que transportaven els rotllos del cinema. També enviava avellanes de Reus -de vegades en camions de l’exèrcit- a un magatzem del carrer València, que estava al costat d’una distribuïdora de cinema. Amb això abastia als còmics i a la gent de l’espectacle que a fi de comptes era amb qui es relacionava. Va ajudar a fugir cap a França a alguns perdedors de la guerra i, estant tancats els rojos del poble al camp de concentració de Tarragona, prengué part en la iniciativa d’anar a convèncer al comandant militar, que feia falta mà d’obra als arrossars i que seria millor traslladar els presoners al Delta. Així s’aconseguí que la gent tornés a casa, encara que durant un temps es quedaren, en espera dels avals1, a dormir al quarter dels carabiners.
Paco i la Metgessa, coronaren la moguda que havien començat a la Cava, edificant el primer hotel amb restaurant i cafeteria. Allí allotjaven a les companyies de còmics i vedettes que venien a actuar. Als baixos, hi havia una carnisseria i una lleteria. Aquesta última inversió no va anar gaire bé, i finalment vengueren el tinglado i Paco marxà a les Amèriques. Corrien els anys 50.
No és molt el que es coneix d’aquesta etapa, encara que se sap que primer anà a Mèxic on residia el metge Fàbregues i després, s’associà amb un viatjant de pel·lícules a l’Argentina. És probable que es casés als Estats Units, ja que en una carta envià una foto de la seva promesa nord-americana. Familiars d’Agustí del Modaco que residien a Veneçuela, diuen que allí es dedicà algun temps a muntar restaurants xinesos.
L’últim cop que es té notícia d’ell, és una trucada per telèfon, dient que està a París i que vol tornar per veure a la seva mare. No ho va fer.
Paco no va donar mai valor als diners; eren el mitjà, mai la finalitat. De la mateixa manera que te’ls podia fotre te’ls podia donar. Ens deixa el record d’un món fantàstic on tot era possible.