De xicotet, quan anava a l’escola, quasi sempre me’l trobava davant del porxo sostingut per columnes jòniques, dels «Almacenes Franch». Sempre em donava un petó i una mica de conversa; jo me l’estimava molt, teníem vincles familiars. Fumador empedreït, sempre anava amb una cigarreta encesa o apagada a la boca; Eren Ideales el tabac més barat, que ell es lligava a mà. Tenia una bicicleta inseparable i destartalada que semblava feta expressament per a ell, amb una espècie de cabassona davant del manillar, on portava la premsa que repartia diàriament i li reportava els petits ingressos amb què mantenir els seus vicis i anar tirant.
Li agradaven molt les dones, al menys sempre anava paupinyant-les; si hagués estat més alt, més d’una bufetada hagués arroplega , però com era tan xicotet, tot quedava en un: Cose estigue’t quiet!.
Vivia en una caseta situada dins del complex industrial que havia creat l’oncle Pere. Més o menys tenia aquesta disposició. A les Goles donava la casa de l’oncle Pere i la de Josefina del Cabo, un taller de bicis, servei de taxi que oferia l’oncle Pasqual, una botigueta que entre altres coses, oferia joguines, productes de caça i pesca, i tot allò relacionat amb fibres vegetals, els «Almacenes» on es podia trobar roba de tall i confecció - que molt sovint venien a canvi d’arròs - i les oficines d’una empresa de construcció.
Al costat un estret passadís portava a un gran pati, on al fons es trobava la casa de Cosé, amb un parralet i una mimosa immensa, on abans s’allotjava el personal del servei de la casa gran; el magatzem de material de construcció, i la fàbrica d’on sortien bobadilles, vigues i prefabricats de formigó, per a construir tancats; el taller mecànic de Paco Salona, on no feia falta de res, amb forja, fresadora, soldadura elèctrica i autògena... i els corrals per al bestiar d’engordir i de tir, que molt prompte restarien buits.
L’últim inquilí fou la burra d’Agostinet, Tafarreta. Tots dos i el carret conformaven un trio de repartiment carismàtic, efectiu i imprescindible per a les carreteres de terra de l’època. Dalt del taller i dels corrals hi havia una granja de gallines i pollastres, amb la curiositat de la seva teulada enziguezada que recordava les fàbriques de les grans ciutats; L’interior era una gran nau assolellada, amb una terrassa ajardinada al costat. Per damunt de tot això, destacava un colomar amb un mirador, des d’on es veia tot el poble. Enmig de tot aquest tinglado, Cose encara semblava més xicotet.
Era de Tortosa; els seus pares tenien una petita pensió i amb gran sacrifici, el portaren a estudiar als Hermanos, rebent una bona educació. A la mort del seu pare, possiblement perquè Cinteta la seva germana s’havia casat a la Cava amb Pere de Guans, s’hi traslladà amb la seva mare.
Seria l’any 35, quan aparegué al poble aquest homenet que molt prompte seria popular, tant per la seva estatura, com perquè fou el primer a vendre, amb molt d’èxit, tebeos que portava de Tortosa i dels quals n’era devorador. Amb els tebeos, Cosé aportà el seu granet d’arena en obrir-nos les portes del món exterior i fer-nos més moderns. Era la seva passió, i directa o indirectament sempre estigué lligat amb el món del paper imprés; amb els tebeos que venia, amb les novel.les de l’oest que canviava i amb la premsa que repartia.
En un poble sarcàstic com el nostre, va saber integrar-se i fer-se respectar. La seva presència, completava la imatge que jo tenia de poble redó, integral, on no falta de res. Avui que no hi és crec que ja no som tant rics, al menys visualment.
Guanet de Mollena l’immortalitzà amb un nom impensable: Com vols que et tiri un nom si tots te vénen grans?.