Un calb sembla un cagalló de cansalada; un pigat sembla una bombeta de corral; un burro que no vol caminar, és que porta una marxa posada; els cadells van per baix terra per no veure a certa dona molt lletja...
A Buda, a l’estiu, abans de la guerra se celebraven les festes patronals. Fou en aquestes quan el seu pare Pere de Mollena, de Sant Jaume, conegué a la filla de l’oncle Vicent el Passador, amb qui es casaria i es traslladaria a viure a la Cava.
Durant la guerra, la família es refugia al Tramontano on ell, petit, i el seu pare es dediquen a pescar. L’escassetat fa que venguin bé el peix; els diners que guanyen els guarden en un mitjó, fins que en arreplegar-ne suficient, compren una casa al poble. La resta dels diners -de paper- que els sobraren, en acabar la guerra perderen el seu valor.
Guanet era el fill gran, el manat, el que restarà amb els pares i els governarà. A més, en morir el seu cunyat, també es farà càrrec de la seva germana i els fills d’aquesta. Temps de gana i de patiment, que el portaran a pescar de matuta per a poder sobreviure.
Les feines de matuter, junt amb les de daller1 i barrejador2 a l’Encanyissada, les combinava amb la recollida de boga i amb les feines de temporada de l’arròs. Per arribar als llocs tenia un intent de bicicleta: manillar , quadre i rodes.
La caça no la practicava, els cartutxos eren molt cars. Només el dia dels barrejadors tirava, perquè aquesta jornada especial, l’última, els senyors deixaven escopeta i munició en agraïment als seus fidels portadors.
De vegades els senyors, li donaven algunes fruites, pomes, plàtans... molt escasses, que es guardava per als seus nebots. Un dia li donaren una ampolla de refresc, que semblava més moderna que la gasosa. Molt emocionat, la porta a casa, l’enceten, i en tastar-la, s’adonen que pica, és salada i no val res. Era l’aigua mineral.
Ja de gran, a Buda, coneix a Teresa de la Coleta i en un estira i arronsa, finalment es casen i es posen a viure a Jesús i Maria. Aquest esdeveniment, li canvia la vida; es deixa definitivament les feines ocasionals i entra a treballar de peó, com tanta gent del Delta, en la construcció de la central nuclear de Vandellós i també com la gran majoria, rep en acabar, moltes peles per l’acomiadament. Més tard treballa en l’autopista i en empreses de construcció, que com a bon nadiu, combina amb el conreu de la terra d’arròs arrendada i una mica de la pròpia, al Toll. Una mica d’hort i una caseta a Buda, on li agradava passar l’estiu, li arrodonien l’existència. Comprèn que el progrés ja és aquí i canvia la bicicleta per una «mobilet».
El seu gran amic fou Juanito de Cosme, que tenia una barberia, on era costum, quan no hi havia res a fer, de trobar-se amb els amics . Solia coincidir amb Ramon del Bessó. Ja vos podeu imaginar la quantitat d’anècdotes, alegria i acudits, que en un moment podien crear!.
No aprengué a llegir ni a escriure, molt humil, la seva escola fou una altra; això no afectà gens ni mica la seva intel·ligència i els seus bons sentiments. Estimat per tots, el temps no ha borrat el seu record, i encara avui, resta en boca de tots i el portem al cor, pels noms que tirava, pels seus acudits i per la seva tendra personalitat.
Confidencialment, un dia li digué a Juanito de Cosme: M’agradaria anar a Barcelona per a tirar noms als estrangers.