Fou un dels personatges més populars i estimats arreu de la nostra petita geografia. Es dedicava a vendre herbes aromàtiques -llorer, frígola, romer-, que recollia a la muntanya i baixava als pobles recents del Delta. Quan arribava amb el trenet, carregat amb el sac i varios feixos d’herbes, era festejat com un gran esdeveniment. Tenia una veu nasal i afeminada, i una peculiar forma de vestir, destacant les mans plenes d’anells , fins els dits grossos, i un barret carregat de bijuteria amb tot el que trobava i el satisfeia: flors de plàstic o naturals, escuts, banderoles, botons... Tothom el prenia per foll, i algo tocat estava, però la seva mirada era intel.ligent i de vegades maliciosa.
Em sembla que la venda d’herbes era l’excusa per a voltar i contactar amb qui volgués llogar-lo per a fer «treato», que era el que li reportava el gros dels seus ingressos. Hi havia molt pocs divertiments, encara no ens havia arribat la televisió, i l’hivern, llarg, agraïa aquestes ensopegades imprevistes. Amb el seu fantàstic espectacle, José es descobria un showman, amb un gran sentit de l’humor i sense prejudicis. Totes les nits omplia les sales particulars o els magatzems on actuava. Fa o no fa, aquestes són algunes de les seves disbaratades actuacions.
Sobre els rodolins, demostrava tenir molt bons reflexos. Tu li feies una pregunta i ell contestava de seguida fent el rodolí. Ets pillo? com un cepillo. Ets valent? com un tremp. Ets listo? com un misto. Tens diners? més que els botiguers. On vas? al de Nicolàs...
La ràdio. Amb una mà al pit com si manipulés els comandaments d’una ràdio, pujant i baixant la veu, feia sorolls que semblaven interferències o com si busqués una emissora determinada. Una vegada sintonitzada, escoltaves música; imitava tots els instruments i cantava. Anuncis publicitaris: es coneixia tots els de l’època. Discursos polítics que semblaven autèntics, notícies d’actualitat i xafarderies.
Quan feia la ràdio, restava immòbil; imitava la ràdio. No era el mateix quan anunciava que anava a cantar; presentava la cançó amb un «y seguidamente mi querido público, la canción que lleva por titulo» i es transformava cantant i ballant -pensava ell- amb l’artista que la interpretava en realitat, creant una imatge xocant i impossible.
Quan l’ambient estava caldejat, feia l’avió. Obria els braços en creu; amb la veu imitava l’engegada d’un avió, et mirava de fit a fit i arremetia de cara la gent; tots intentaven apartar-se’n, perquè no els atropellés. Corria amunt i avall, creant un gran caos, que els més joves aprofitaven per a amuntegar-se i conèixer-se de més prop.
El confessionari. El punt culminant del seu espectacle arribava quan demanava una cadira, seia i pregava que algú del públic s’atansés -preferentment una jove- , la feia agenollar i seguint el ritual, Ave Maria Puríssima, quan temps fa que no et confeses... Acte seguit envaïa amb preguntes xafarderes, sobre la seva intimitat; Tens nóvio? Te toca les cuixes? Vos trobeu al panissar? Tens picors? A més de les risses es creava entre la gent un estat nerviós per la possibilitat de ser cridat pel confessor.
La seva debilitat era el vi, que de vegades li feia perdre el nord. Alguns que es creien amb més enteniment que ell, moltes vegades l’incitaven a veure, per després ridiculitzar-lo i fer-li bromes pesades. Hi ha una història fosca del seu final tràgic, provocat per circumstàncies d’aquests tipus.
Em falten bastants elements per acabar aquesta història. Crec que era de Tortosa, on tenia una germana, que sembla que el cuidà mentre visqué. L’última vegada que el vaig veure, molt desmillorat, demanava almoïna a les portes del mercat de Tortosa.
Alegrà aquella aïllada societat i sense proposar-s’ho ha entrat a formar part de la nostra, gairebé desconeguda, història popular.