Quan apareixia per casa, tot era alegria i rebombori perquè sempre portava amb ell la festa i la sorpresa, contant acudits, fent jocs de màgia, embromant a les dones o mostrant-nos l’última curiositat adquirida en els seus constants viatges a l’Exterior. Hi havia un joc que m’agradava més que els altres i el feia millor que ningú, tu li donaves un perrot1 i ell te’l convertia en una pesseta; aquest joc el sabia fer més gent gran, però aquests et repetien l’encanteri i la pesseta es tornava de nou en perrot. Diego sempre treia del perrot una pesseta i si hi havia un segon encanteri, deu rals2. Per tant, jo sempre anava amb un perrot darrera d’ell buscant la transformació miraculosa. Aquesta generositat era palesa a tothom i això el feia molt popular i estimat.
Inquiet aventurer, s’embarcaria en mil projectes que la majoria de vegades s’acabarien fatalment; el més atrevit fou una urbanització dins de la mar, a l’indret de la Punta del Fangar, on només es podria arribar en iot i que estava pensada per a un turisme d’èlit que era qui posaria el capital -la Warner Bross aportava la majoria de les accions-. Com és lògic, els problemes burocràtics per a construir una ciutat d’aquestes característiques va fer inviable la idea. Potser encara quedin per algun lloc els avantprojectes signats per un arquitecte visionari belga.
Un dia arribà al poble Paco Salona, mecànic inspirat que formaria equip amb Diego, per a fer invents estrambòtics; Diego posaria les peles i la producció i Paco el cervell i la mà d’obra. La primera parida fou una segadora, la més barata del món, pel fet que no li calia motor. S’acoplava al tractor i aquest accionava el seu funcionament mitjançant les politges. A més a més, aportava la innovació consistent a xuclar l’arròs i deixar la palla; l’únic problema era que pesava massa i encara que el tractor portés les rodes de xafar sempre acabava estacant-se.
Diego, en aquells temps portava el «cine» de dalt o Coliseu i per a la famosa pel.lícula «Los cañones de Navarone» la utilitzà com a reclam publicitari, enlairant-la davant del cinema i il.luminant-la de manera que, la màquina que s’estacava més sovint que xuclava l’arròs, acabà la vida interpretant el difícil paper de canó.
L’artilugi al que més voltes li van donar consistia en una espècie de carretó amb palanques i marxes al manillar i un vibrador a sota, al qual podien acoblar diferents motllos, i servia per a construir peces prefabricades de formigó; encara que van aconseguir que funcionés perfectament i van anar millorant defectes, els dos treballadors que la utilitzaven, rendien més en l’antic sistema manual que tenia la fàbrica.
No va perdre mai l’esperança que alguna vegada la sort li somriuria i arribaria el gran negoci o el gran descobriment que li arreglés d’una vegada per totes la seva economia, cosa difícil, perquè quant més peles hi havia, més projectes nous sorgien. Comprava i venia buscant la gran oportunitat; una caseta a la vora de la mar, a l’Ampolla, bungalows prefabricats, una empresa de construcció, un càmping, l’illa de Sapiña... i quan no sabia què fer o no tenia res a vendre, organitzava viatges d’autocar amb molt d’èxit, perquè la gent no feien un viatge, per exemple a veure París, no. El motiu era anar de festa amb el divertit Diego.
Potser per la seva amistat amb el Sr. Esteban i altres pintors que visitaven Buda, aprengué a pintar i puc afirmar que no ho feia gens malament; generalment l’obra la regalava a les seves amistats. També tenia una filmadora amb la qual anà recollint diferents esdeveniments locals. Avui, aquests documents es comercialitzen en vídeo.
Una vida desordenada li trencà la salut. Se n’anà lleuger d’equipatge. Com que es distingí pel seu humor, faig memòria d’una de les frases que millor el caracteritzà: Què tens falta de peles? Cap problema, home. Perquè no m’ho deies abans? Demà et vindré a buscar i tots dos anirem al banc a veure si «mo’n» deixen, que jo estic en les mateixes.