Era així com li agradava definir-se. Irònic i amb gran sentit de l’humor, orgullós de saber-se envejat i imprescindible perquè portava l’autèntic espectacle a les festes, el més tradicional, el que es perd en el temps i encara avui és esperat per tots i celebrat com l’esdeveniment més important de les celebracions patronals d’arreu de l’estat: els bous.
El seu pare Joaquim, del Perelló, fou qui fundà la ramaderia i de qui heretà el malnom. Atrets per les pastures fresques del Delta, ubicaren el seu ramat a Mas Miralles, Amposta i més tard a l’ermita de l’Aldea, on a més d’encorralar el bestiar, es provaven les vaquetes i s’organitzaven capejades que atreien aficionats de tot arreu. Penyes taurines, com la de Pedro Basauri -Pedrucho-, de Barcelona, acudien regularment i Joaquim Bernardo, el més famós torero català, afirmà en unes declaracions a la premsa, que el primer bou que torejà fou del Xarnego. Aquestes activitats de l’hivern i d’assentament fix, canviaven a l’estiu amb el desplaçament diari del ramat a les zones baixes del Delta, del Canal vell, Sèquia Mare, Pont dels Tres Ulls, fins al Goleró. El progrés i la nova configuració territorial el van obligar a abandonar aquesta pràctica transhumant i es decidí a comprar el seu propi territori de pastura. Així, adquirí una finca al barranc de Lloret, a les faldes de Montcaro i a mesura que anà progressant, anà comprant les finques colindants, arribant en l’actualitat a unes 1.000 ha d’extensió.
Allí construí una placeta de bous per fer les palpentes, on es troben les vaquetes abans de ser presentades a les poblacions que celebren els correbous, a més del marcatge dels vedells, potser l’esdeveniment més important. Aquest dia acudeixen tots els toreros i aficionats de les rodalies, per ajudar a reduir les bèsties i encunyar-les com a pròpies. Acabada la feina, és tradició fer un gran dinar de comunió, on la sobretaula s’allarga fins a hores impensables, amb la conversa sempre al voltant del món dels bous.
Als anys 50 era impressionant veure l’arribada dels bous al poble, -avui es fa amb camions- venien ocupant tota la carretera, davant els «mansos» amb les esquelles, darrera la resta del ramat, i tot conduït per tres o quatre persones. Es parava el trànsit, les dones tancaven als crios dins de casa. Tot era nerviosisme mentre que els joves més atrevits, intentaven esbarrar el ramat intentant anticipar la festa. Travessant tot el poble, arribaven als torills, que es trobaven a la mateixa plaça de bous. Aquesta era semblant a les d’ara, però estava feta integrament de carros, cosa que li donava un aspecte més arcaic i no tant monumental .Les tardes de bous, envoltant la plaça, es trobaven els venedors d’entrepans. Els de «mejillons» eren els millors -gasoses i topacios1, i els torronets d’avellana, de Xerta, imprescindibles per coronar el berenar a la fresca de la tarda, contemplant alhora, com les vaques intentaven embestir els mossos envalentonats per l’alcohol, sabedors que alguna noia patiria per ells; mentre les dones grans cridaven i criden, emocionades per aquests jocs tant perillosos.
De les vaques del Xarnego que passaran a la història per les tardes de glòria i divertiment que ens han donat,destaquem la «Camarera»: casta i personalitat -segons els entesos, irrepetible-. La «Curra» que com denota el seu nom havia perdut una banya, el «Cubanito» especial per a l’embolat, la «Maravilla», espectacular i la «Rampera» que pujava per tot.
El Xarnego, degut al seu ofici transhumant visqué en diferents poblacions, el Perelló, Sant Jaume, la Cava -on es casa amb Rosa dels Patrolinos- i la Ràpita, són algunes d’elles. A totes deixà bon record.
Com a bon tractant, tancava els pactes -compres o vendes- amb una encaixada, però si els tractes que se li oferien no li agradaven sempre acabava amb un sarcàstic: «Ni hablar del peluquin», frase que Sanchís el dibuixant ficaria de moda en veu d’un dels seus personatges.
Els seus fills li guarden memòria amb una estàtua de bronze, plantada davant la plaça de bous del barranc de Lloret i allí restarà per sempre, amb la mirada fixada eternament cap a allò que li donà fama, felicitat i raó de viure: Els bous.